Acid

words drip
into my skull
digging for my thoughts
one at a time

as i grimace
i fail to guess
your tongue could be burning
just as bad

Will we dance on our anniversary?

Your breath is no longer on my back,
your fingertips
don't tickle my palm,
the sweetness of your whispers
is lost to me
(and it had always been so dear...)

Sometimes I catch glimpses
of your stretched hand
offering a safe ride home.
If only I could reach it.

I know that it's my fault,
that we're only as strong
as I am,
but I can no longer keep you alive
if I can't keep myself living.

Of every dance I've missed,
of every piece of myself I gave away,
of every talent shadowed by pain,
you are the greatest loss.

I've never needed you more.

I'll keep looking for you
behind every pair of eyes,
between the notes of every melody
and each recess of my soul.

My only unbroken promise
will be fruitless and unfair,
but I bow to keep my faith
even if nothing else matters.

And if you wait for me
at the bottom of the Abyss,
well...
I guess it's good I'm headed that way.

La maduixa poruga

A tu no t’agraden els impossibles,

no perds el temps amb forces invisibles.

Jo no sóc més que boira al teu voltant,

no em pots permetre ser res important.

Les fletxes del destí són invencibles

podríem complir somnis increïbles,

però entenc que el temps se’ns endú pel davant

i et pots ferir de mort tot recordant.

Em dol que no et deixessis perseguir,

perquè, si demà s’acabés el món,

nosaltres no hem donat tot el que som.

Com rosada, m’esvairé al matí,

però tal com jo, s’esvairà tothom

i tu et quedaràs sola en un segon.

Solstici

Vents nocturns d’hivern fereixen la riba

i el riu es congela sota el buf tirà.

Fa temps que s’allunya l’alba grisa i trista

i s’emporta l’aire, la llum, i l’engany.

Els salvatges xisclen, nodrint-se de festa;

una mitja lluna n’acusa l’espant.

Els llavis vençuts es clouen més de pressa

i el to de l’estiu l’engoleix l’oceà.

Vull que siguis sol, i no la meva musa,

no deixis que el fred, ni els vels, et facin mal.

Resa aquesta nit si no vols que les bruixes

s’enduguin l’encís que l’estiu t’ha donat.

Fullstop

Dying is but a moment;

it’s gruesome, surely, yet short.

It’s the torment of living

what gives loneliness sharp teeth.

It’s nice, while in agony,

to have a kind hand to hold;

but it’s a petty relief

between endless solitudes.

For Death has no companions

and never longs for them;

while Life needs as a constant

another warmth to feast on.

The years to come frighten me

–the long ages in-between,

bearing just isolation–

not the blurry and distant end.

No-one will help this half-choice

which reason forced me to take.

Silence, oceans and tempests

are maybe as faithful as friends.

As the centuries leave scars,

my intent will be bared,

and, witness to my grimace,

you might learn from my disgrace.

Tom Waits

Follow me, the raspy voice

Scratched by sulfur cigarettes;

A rusty sound to pull you down

And lead the path to hell.

It’s the place to yield at last

This sick corpse in which you dwell;

Unclasp your claws and feel so close

The smell of decadence.

Ignore this rotting bodies

And the ghosts that choke on rage.

I’ll dig your tomb in this dark room

Of torture and despair.

On the slab, once you’re secured,

Stripped of clothes but not of shame,

Cry your goodbyes and close your eyes

As you begin to yell.

Imaginaerum

La Ciutat de Vidre s’ha transformat en un paradís resplendent: les cases, els carrers, les muralles, tot refulgeix amb una mística llum blava que sorgeix a la transparència. Les flames acolorides dels focs artificials es barregen amb la forta tempesta que xopa el cel però que, miraculosament, respecta la festa. L’oceà rugeix i colpeja les muralles del nord seguint el ritme de la melodia. Tothom surt al carrer, com estirats per una corda invisible. Alguns porten els seus instruments, i ballen, i riuen, i canten. L’aire és fresc i dens a la vegada, i omple l’ambient amb tanta alegria que sembla que el vidre estigui a punt d’esberlar-se.

La catedral-castell és l’epicentre de l’esclat. La música vessa per les finestres com una cascada i ho inunda tot. L’esperit de celebració escombra la tristesa de fins l’últim racó, i en la netedat que deixa es respira vida. A la sala de l’orgue, la llum és encegadora: el Rei toca amb tota la seva màgia, amb tota la seva ànima, donant-se al món una altra vegada. Està tan concentrat, tan connectat amb la Bellesa, que fins i tot l’orgue comença a diluir-se, a perdre consistència, i es torna de vidre, però el canvi no s’atura pas aquí. Les seves mans, tan gràcils com dues papallones, es contagien, i la transparència li puja pels braços, com si una força estranya li estigués manllevant el pigment. Els colors de la seva pell es fonen, i l’única cosa que impedeix que desaparegui és la llum blava, que sembla sorgir del seu centre. Ara mateix és només una figura de cristall brillant que fa lliscar frenèticament les mans sobre les tecles. S’ha convertit en un esperit, un fantasma, un àngel, un esclat d’energia tancat dins d’un humà de vidre. Però aquesta fragilitat no atura la seva melodia.

L’encanteri viu i viatja en cada nota, i l’embruix que ha posseït el monarca infecta tots els seus súbdits, que també es transformen en escultures de cristall mòbils. La plaça de la font és plena de dansaires resplendents, ballant sols o acompanyats, i la transparència permet veure les emocions de tothom, que els fan brillar amb colors diferents. Però ben aviat tots els esperits s’uneixen al blau del Mestre, del Poeta, i comparteixen el mateix plaer meravellós.

La il·lusió i la innocència s’enllacen per ressuscitar un sentiment antic, una joia infantil que arriba fins al moll de l’os. Estripa el cor i el desfà sense cicatrius, esborra les marees negres d’angúnia que engolien l’esperança, la música desvetlla la creativitat perduda. Han tornat a florir els lliris de l’estiu, s’han unit les fulles de la llibreta esquerdada. Hi ha una bacanal d’Art a la Ciutat de Vidre i tothom hi està convidat.

Esos días

Hay días en los que Geraldine tiene una Máscara de Muerte sobre el rostro. Sus ojeras lucen más marcadas y grises que de costumbre. Sus pómulos sobresalen como protuberancias anómalas sobre las mejillas hundidas. Tiene los labios resecos, blancos y apretados, como conteniendo un gemido de agonía. Esos días no se peina, lo que provoca que su cabello, recogido de manera descuidada, se enmarañe y escape en todas direcciones. Los párpados están medio cerrados sobre unos ojos vacíos y vidriosos, sus manos se retuercen compulsivamente, su cuerpo se encorva y se cierra en banda.

Esos días Geraldine apenas habla. Si acaso gruñe, se cruza de brazos y asesina con la mirada a aquél que se haya atrevido a dirigirle la palabra. También rehúye todo contacto físico como si quemara, mostrando una mueca de asco y desprecio al que intente tocarla. Odia a todo el mundo, cualquier cosa que cualquiera diga o haga le parece mal. Tiene los nervios y las emociones a flor de piel, tanto, que en algún momento explota y le chilla un par de perlas al primero que pase por delante, o se encierra en el baño a llorar sin que nadie lo sepa.

Sara está muy acostumbrada a los bajones periódicos de su amiga, y aconseja a todo el que quiera escuchar que la dejen tranquila hasta que se le pase. Normalmente Geraldine acaba contándole las razones de su arrebato si está a su lado, en silencio, el tiempo suficiente. Pero, a veces, no hay un motivo concreto: simplemente, sus defensas se derrumban y la realidad se le viene encima como una avalancha de piedras. Cuando está excesivamente harta, Sara le aconseja que vaya a un sicólogo a purgar sus demonios, pero Geraldine es demasiado orgullosa. Dice que lo lleva bien, y es cierto, excepto en esos días.

Esos días Alan se desespera porque no entiende nada.

Pandora

Instinctively looking through pages of dust

For the key to the lock,

The lock to the cage

That should never remain empty.

Closed but not secured,

The threat of a beginning

Tearing the sanity of the guards

And triggering their fears.

They seat on the cage to keep its cover down;

“’Tis the box of Pandora” says one;

“Shut up and think” says the other.

They can feel them moving,

Shaking, breaking, shrieking, teasing,

The Monsters of Perdition

Seeking freedom, seeking war,

The cage must not be opened.

The guards can’t hold on

Not forever, anyway,

They need the key to the lock,

The lock to the cage

That keeps disease and infection at bay.

“What if hell breaks loose,” says one,

“What if there’s no answer.”

The other remains silent,

Her forehead bright with sweat,

Her knuckles white with anger.

“What if you can’t stay.”

The cage is made of air,

The bars are made of nothing,

Nothing stands

Between the guards

And the Monsters,

Only an illusion.

And when the dream is broken…

There’ll be nothing left to save.

The King and the Wanderer guard Pandora,

She cries and he helps

And both are terrified

And keep looking in their minds

For the key to the lock,

The lock to the cage

That holds hell an inch beneath them.

There’s no solid ground

Nowhere to hold on to

And make the cage bars real.

As soon as the Monsters realize

They’re kept by mere willpower

They’ll overpower their captors

And roam free through the Earth

With guard blood still between their fingers.

Let someone else find the corpses

And grieve over the impossible

Rather than stand in the way

And try to stop them.

Cosas que me pasan

Ayer, mientras caminaba hacia el templo del saber, me perdí en mis pensamientos. Nada fuera de lo habitual: por muy fuerte que suene la música, mi cerebro grita más. Pero ayer me concentraba más de lo normal en un solo tema. Le di mil vueltas, lo miré desde todos los ángulos posibles, lo destripé y lo rearmé un millón de veces. El tema en cuestión parecía ir por buen camino, cosa que había aliviado la preocupación suscitada por ciertos gestos la semana pasada, pero el proceso era tan extremadamente frágil que no podía dejar de imaginar maneras de protegerlo. Por desgracia, ninguna parecía factible.

De repente me encontré delante de El Cuadro. Recordé que ahí había empezado todo, por los motivos equivocados, pero ahí estaba la prueba de que no todo eran castillos en el aire. El destino estaba pintado en una pared. ¿Se cumpliría la profecía?

Se me ocurrió que seguramente no podía hacer nada, pero podía intentarlo. No sería la primera vez que mis deseos o ideas se cumplían como por arte de magia. Así que miré a mí alrededor para cerciorarme de que no había nadie que pudiera acusarme de loca, coloqué la palma de mi mano derecha justo en el centro del dibujo –cubriendo el pequeño corazón rojo—y cerré los ojos. Me concentré en lo que quería, junté en mi interior todos los pedacitos de aquella especie de pulso que sentía a veces dentro de mí, como queriendo salir de mi cuerpo para mover el mundo, y empujé el corazón de pintura con mi mente.

Realmente no esperaba que pasara nada, ni que mis intenciones tuvieran alguna influencia en la dura piedra. Pero pasó. Sentí que todo mi cuerpo se estremecía, como sacudido por una corriente eléctrica que salía de mí por el brazo extendido. Una fuerza desconocida se vertía desde mí hacia al muro, pero eso no era todo. Notaba una presencia muy cerca de mí, casi respirando sobre mi cuello, que apretaba mi mano libre apoyando mi bendición y proveyéndome de la fuerza necesaria para darla.

Apenas duró unos segundos. Las sensaciones, tan abrumadoras, hicieron que entrara en mis venas un pánico gélido. Me daba la impresión de que estaba entregando parte de mi alma con mi deseo, que la felicidad que otros recibirían sería tomada de la mía, tan precariamente conseguida. Aparté la mano con un respingo, asustada, y todo desapareció tan repentinamente como había llegado.

No pude evitar preguntarme si, al rendirme tan fácilmente, mi plegaría había sido en vano, si más bien había provocado el efecto contrario con mi dejadez.

Pero cuando horas después comprobé que no había sido así, no cupe en mí de felicidad. 

21 d'octubre

Que guardin el secret les tapes negres; que ningú parli del que s’ha dit. És més important sentir la vida, alçant–se contra un mar de sofriments i enllestint–los lluitant. Els dards de la fortuna ens han afavorit, i ens han fet la celebració molt menys pesada del que era.

Estem a l’octubre, al mes on passa tot, però els dies maleïts semblen cosa del passat. Abans, eren temps de trencament; ara, de reconciliació. Tot ha estat molt inesperat, estrany i com tret d’un altre univers. El que és desconegut ens confon més encara... però el camí comença a estar clar.

No us perdeu entre les fulles, mireu com el bosc immens es sacseja de delit pel riu que l’ha envaït. És la cosa més bonica que he vist mai.

Sara ha muerto

Hand Of Sorrow

Brindem per l’estella,

una estaca entre les costelles.

Brindem per l’espant que ha de venir

i els llibres-pols

i els carrers desèrtics.

Brindem per l’odi i el desig

que s’agafen de la mà en les tenebres.

Un fred se’m lliga als ossos

i entorpeix la mà que vol escriure.

M’entra com una dalla als pulmons

i em provoca un alè mortífer.

Em cou la brutícia d’ entre els dits

caiguda del llapis-miniatura.

Em perdo en la metàfora del foc,

no ha vingut per salvar-nos?

On seré demà al matí?

Se m’hauran emportat?

Tinc la paciència de l’infant

que es consumeix com una mentida

d’ulls lluents.

He tastat la mort de l’espectre.

I ara, què?

The Heart Of Everything

Confons l’esclat de la derrota

amb la fugida del destí.

Tems la pluja i l’absència

fent reverències a l’Ésser

(que no et deixarà de ser estrany).

Respires sutge i jeus al fang

i entrelluques un salvatge

vestit de pells humanes

que dansa amb l’oreneta.

El vol de l’au deixa un rastre

de putrefacció i oblit.

T’alces i corres pel desert

presentant-te davant l’infinit

com si no haguessis comès cap pecat.

Et buides de somriures

i rialles rogalloses,

no te’ls podràs emportar allà on vas.

Allà on vas

no hi ha el mateix futur,

no hi ha victòries ni enemics

i les mans s’agiten a la sorra

que se les empassa sense remordiments.

Our Solemn Hour

El cristall fred de la pluja seca

s’esberla quan cauen les carcasses dels valents.

Amb un ull vigilo els sepulcres, i amb l’altre,

l’horitzó vermell.

Tens els cabells esbullats i l’esguard envelat,

regalimes llànties de silenci.

Allò que et feia basarda t’ha embolcallat de planys:

jeus immòbil.

Els botxins encaputxats són preses de la fulla,

les despulles de la pugna engalanen l’esplanada.

El món calla, i ningú no se n’adona

de l’absurditat dels corbs.

Frozen

Tenim les mans imantades

i el cor gelat per por del foc.

Els crits ens trencaran les oïdes,

l’encens ja ens ha atordit els sentits.

Sords, cecs, muts i amb els genolls ensangonats

no gosem moure’ns ni un centímetre

no fos cas que caiguéssim a l’abisme

del que ens estan parlant.

Veig una dansa de paraules i ciris

d’un malalt tancat en una casa gran.

Ens manlleva l’esperit amb promeses buides

i el vomita quan creu que no el podem sentir.

Les nostres preguntes perden la resposta apresa

en un remolí d’exaltació folla

que ens deixa esbufegant pel fum de la felicitat,

d’un gust oliós i sense festa.

Tant de bo ens deslliuressin d’aquest turment antic.

What have you done?

Ens hem aplegat com fills d’una mateixa onada

i ens hem mogut a l’uníson, automatitzats.

Ens han segellat el seny amb cadenes de ferro

per no preguntar.

Les mil mans presents s’han aixecat sense cap dubte

i hem ballat els passos que ens havien ensenyat.

Hem fet la reverència amb una sola esquena,

tal com han manat.

A contracor he fet el camí amb idèntics passos,

perduda en la ignorància de tots els meus companys,

i quan hem vist l’enemic hem tornat a inclinar-nos,

llestos per matar.

The Howling

Els extrems estan tacats de sang,

bruts per culpa de l’escomesa,

tancats a la paraula.

L’espelma caiguda ha inflamat els esperits

que fan gemegar l’acer

però  foc no els escolta.

Els difunts fan sonar els cascavells

i els moribunds les campanes

i vosaltres feu cridar els timbals.

Perseguiu a qui ha robat el temps

fent explotar els vostres neguits

en una pluja de navalles.

Ell corre sobre les vostres tombes

les que us xuclen si el seguiu,

els forats de terra seca.

Us ha pres l’alè o li heu donat vosaltres?

No sabreu ni quan tanqueu les parpelles

per última vegada.

"The Heart of Everything" és una sèrie de poemes que vaig escriure escoltant el disc de Within Temptation que porta aquest nom. El títol és el nom de la cançó en concret. Els que publico avui, varen ser escrits aquest gener.

Sant Felip Neri

It is not a very nice place. The passage that leads there is narrow, grey, dark, wet with substances you don’t want to recognize – the perfect scenery for rape. The square has only a few hours of dim light, because the trees and the surrounding houses block most of the sky. On its walls there are hundreds, thousands of bullet holes – the untouched remains of the Civil War – and, when looking at them, one can almost hear the screaming of the damned. The floor is never clean, pigeons’ depositions can be found everywhere, dust and dirt mixed with them. The fountain’s water is always unclear, and it smells of rotten leaves. The contrast between the fancy restaurant and the ever-changing homeless people is unbearable. One wonders what is a kindergarten doing there: people drink beer, smoke pot and throw garbage. Like I said, it is not a very nice place.

Yet the Sant Felip Neri square has and indefinable magical quality that makes it unique. When the trees bloom, the floor is covered with a million of small yellow flowers, mixed with the bright green leaves. The sound of the water falling melts with the conversations and the occasional music from the young ones. There’s a kind of peace, a kind of mystery, a kind of presence that stirs inspiration like a butterfly. Loners appear, coming from everywhere, to write, to play, to draw or merely to rest and think. There’s a collective reverence that has nothing to do with religion. All of this make the Sant Felip Neri square the most beautifully secret place of Barcelona.

And it is here where Chris and Erika’s story took place.