Confons l’esclat de la derrota
amb la fugida del destí.
Tems la pluja i l’absència
fent reverències a l’Ésser
(que no et deixarà de ser estrany).
Respires sutge i jeus al fang
i entrelluques un salvatge
vestit de pells humanes
que dansa amb l’oreneta.
El vol de l’au deixa un rastre
de putrefacció i oblit.
T’alces i corres pel desert
presentant-te davant l’infinit
com si no haguessis comès cap pecat.
Et buides de somriures
i rialles rogalloses,
no te’ls podràs emportar allà on vas.
Allà on vas
no hi ha el mateix futur,
no hi ha victòries ni enemics
i les mans s’agiten a la sorra
que se les empassa sense remordiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada