Vents nocturns d’hivern fereixen la riba
i el riu es congela sota el buf tirà.
Fa temps que s’allunya l’alba grisa i
trista
i s’emporta l’aire, la llum, i l’engany.
Els salvatges xisclen, nodrint-se de
festa;
una mitja lluna n’acusa l’espant.
Els llavis vençuts es clouen més de pressa
i el to de l’estiu l’engoleix l’oceà.
Vull que siguis sol, i no la meva musa,
no deixis que el fred, ni els vels, et
facin mal.
Resa aquesta nit si no vols que les
bruixes
s’enduguin l’encís que l’estiu t’ha donat.
