La Ciutat de Vidre s’ha transformat en un paradís resplendent: les cases, els carrers, les muralles, tot refulgeix amb una mística llum blava que sorgeix a la transparència. Les flames acolorides dels focs artificials es barregen amb la forta tempesta que xopa el cel però que, miraculosament, respecta la festa. L’oceà rugeix i colpeja les muralles del nord seguint el ritme de la melodia. Tothom surt al carrer, com estirats per una corda invisible. Alguns porten els seus instruments, i ballen, i riuen, i canten. L’aire és fresc i dens a la vegada, i omple l’ambient amb tanta alegria que sembla que el vidre estigui a punt d’esberlar-se.
La catedral-castell és l’epicentre de l’esclat. La música vessa per les finestres com una cascada i ho inunda tot. L’esperit de celebració escombra la tristesa de fins l’últim racó, i en la netedat que deixa es respira vida. A la sala de l’orgue, la llum és encegadora: el Rei toca amb tota la seva màgia, amb tota la seva ànima, donant-se al món una altra vegada. Està tan concentrat, tan connectat amb la Bellesa, que fins i tot l’orgue comença a diluir-se, a perdre consistència, i es torna de vidre, però el canvi no s’atura pas aquí. Les seves mans, tan gràcils com dues papallones, es contagien, i la transparència li puja pels braços, com si una força estranya li estigués manllevant el pigment. Els colors de la seva pell es fonen, i l’única cosa que impedeix que desaparegui és la llum blava, que sembla sorgir del seu centre. Ara mateix és només una figura de cristall brillant que fa lliscar frenèticament les mans sobre les tecles. S’ha convertit en un esperit, un fantasma, un àngel, un esclat d’energia tancat dins d’un humà de vidre. Però aquesta fragilitat no atura la seva melodia.
L’encanteri viu i viatja en cada nota, i l’embruix que ha posseït el monarca infecta tots els seus súbdits, que també es transformen en escultures de cristall mòbils. La plaça de la font és plena de dansaires resplendents, ballant sols o acompanyats, i la transparència permet veure les emocions de tothom, que els fan brillar amb colors diferents. Però ben aviat tots els esperits s’uneixen al blau del Mestre, del Poeta, i comparteixen el mateix plaer meravellós.
La il·lusió i la innocència s’enllacen per ressuscitar un sentiment antic, una joia infantil que arriba fins al moll de l’os. Estripa el cor i el desfà sense cicatrius, esborra les marees negres d’angúnia que engolien l’esperança, la música desvetlla la creativitat perduda. Han tornat a florir els lliris de l’estiu, s’han unit les fulles de la llibreta esquerdada. Hi ha una bacanal d’Art a la Ciutat de Vidre i tothom hi està convidat.
